Les eines de talla es succeeixen sobre un bloc de pedra Ulldecona, obeint a la mà de l'escultor. Incrustat en un cavallet, el video mostra aquest procés d'impressió de forces i intencions sobre la matèria. Desfilen des de la radial fins al cisell amb el ferm propòsit de fer-la desaparèixer. Esculpir caminant cap als mínims, com a treball extrem del reduir, exemple de quedar en res. Estem davant "Talla II", del mallorquí Jaume Orejuela (Pollença, 1981).

      

     Segurament certa curiositat es coli en qui miri aquest treball, destapant una antiga pregunta en l'art i en la vida: ¿Del buit al ple o del ple al buit?

     Diuen que Miguel Ángel dibuixava homes i dones des de l'esquelet, descrivint els seus ossos, després els seus músculs i tendons i llavors els seus òrgans i finalment la seva pell i les seves robes, donant-los forma; coherència; i fins i tot esperit, com adverteix Balzac a "L'obra mestra desconeguda". Aquest llibre es va mantenir durant anys a la capçalera de Picasso, a qui va moure la fascinació per plasmar la multiplicitat de punts de vista de les figures apresa dels artistes africans. Als grans de la nostra literatura els ha impulsat l'instint d'expressió a través de paraules rubricades sobre paper. Tots, escriptors; escultors; pintors, han domesticat els seus afanys creatius fent ús d'alguna disciplina. Per irreverents o transgressores que siguin en les seves formes, les obres dels artistes -tant les d'ahir com les d'avui- xifrades en alguna disciplina.

Repassant referents més propers en el temps, a Francis Alÿs li va desafiar el tàndem: "fer alguna cosa no condueix a res" i la seva contrària: "a vegades no fer res condueix a alguna cosa", dues preguntes que el van portar a generar dos projectes plens de poesia: "Paradox of praxi" (1997) i "When faith moves mountains" (2002).

     A Jaume podria haver motivat la parella: "Sortir d'un lloc per anar a cap part", "sortir de cap lloc per anar a algun lloc", tant en "Talla II", com en "Caixa", "Discoteca I", "Top manta" i "Fill sobre ciutat". Sortir de cap lloc per anar a enlloc, a la qual cosa podríem llegir una audaç resposta a la lògica capitalista de producció i consum, que viu avui en el seu màxim esperpent i, per alguns, amb molta esperança, en l'abisme de la seva decadència. El revés al món hegemònic i a les seves lògiques imperialistes, que ens envolten i constrenyen, sinó escanyen.

 

     Passant a una dimensió formal el treball és possible i fàcil, veure "Talla II" com atemptat contra tota tècnica artesanal. Per contra, aquesta peça suposa una recerca en aquest territori, ja que no rebutja la disciplina, ni tracta de renunciar a l'artesania, sinó que, situant-se en una altra, es lliura a cavalcar entre les dues: balancejant-se entre la tècnica que requereix l'escultura i la que necessita la gravació i la postproducció del vídeo: no centrar-se en un mateix mitjà o llenguatge que ho empresoni -sinó en diversos-, a tal de no interrompre la capacitat d'expressió que el veritable artista és capaç, no és, sense obstant, una cosa nova. Respon ni més ni menys que al pas del temps, als avenços tècnics i teòrics que comporta.

D'alguna manera, no acceptar els canvis que ens toca viure suposa renunciar a la nostra època. És savi apreciar l'Història, conèixer les circumstàncies i els resultats de temps anteriors, però també tenim la tasca de construir-la. L'estudi del passat és necessari, però no suficient; és útil, però no actua per nosaltres. Avui els artistes potser pintin, dibuixin, esculpeixin menys, però dissenyen, graven, post-produeixen i mecanografien més. No per això, han renunciat a la tècnica, a la disciplina, o l'artesania, sinó que han acceptat el canvi de paràmetres que els ha vingut donat. I això que a ells els fa propis del seu temps, a nosaltres, que ho presenciem, ens enriqueix.

 

 

     El treball de Jaume té el poder de suscitar dubtes; aquest magnetisme que convida a pensar a qui el mira. Pot ser que sigui perquè, com a manifestació cultural, prengui postura respecte al seu moment -en el qual tot sistema anterior sembla haver entrat en crisi-, perquè en certa manera respongui a les seves circumstàncies, però sobretot és per l'origen.

La seva obra sorgeix de conflictes entre el sentiment de pertinença al lloc mentre no s'està en ell i la caducitat de la memòria mentre avança el temps, parla del paper que en aquests juguen la frontera i la transició; com a record o oblit. Línies, taques i buits que Jaume re-dibuixa delimitant altres horitzons. Això dota al seu treball de caràcter propi i autèntic, definint la unitat de la seva obra.

 

     Els canvis en les formes en que els artistes es manifesten no han alterat les seves competències: la veritable tasca de l'artista, que no es conjuga només a partir del nivell teòric, sinó des del pràctic; des de la més primària artesania de la matèria amb que treballa , ja sigui aquest el llenguatge; la pedra; o les seqüències. Tot gran artista és primer un gran artesà. Un artesà front a les eternes preguntes sense solució de l'ésser humà, sobre les quals no pot resoldre, però si pensar; treballar; aportar altres punts de vista.

Si pensem breument en una de les típiques pors de l'artista: el del "paper en blanc", ens adonem que només pot vèncer actuant. És clar que cal pensar, però s'ha d'actuar. La qüestió de si "del buit al ple o del ple al buit" no és més que la repetició d'un dels dubtes que assalta des de sempre l'ésser humà, juntament amb altres sobre el destí de la humanitat; de la seva espiritualitat, o sobre la naturalesa de la seva existència. Moltes de les obres antigues que avui mereixen ser recordades són producte de qui, havent plantejat aquests interrogants, van voler expressar d'alguna manera que els transcendeixi. Així, pensant periòdicament sobre elles, les mantenim dins del nostre camp de pensament. Seguirem notant aquests i altres pors, perquè continuarem pensant sobre els mateixos temes, transitant de manera incansable. Allò que canviessin seran les formes d'apropar-se a ells.

Què seria de la Història sense les visions plurals i particulars que generen els artistes amb el seu treball?

Las herramientas de talla se suceden sobre un bloque de piedra Ulldecona, obedeciendo a la mano del escultor. Incrustado en un caballete, el video muestra este proceso de impresión de fuerzas e intenciones sobre la materia. Desfilan desde la radial hasta el cincel con el firme propósito de hacerla desaparecer. Esculpir caminando hacia los mínimos, como trabajo extremo del reducir, ejemplo de quedarse en nada. Estamos ante “Talla II 0.0”, del mallorquín Jaume Orejuela (Pollença, 1981).

 

Puede que cierta curiosidad se cuele en quien mire este trabajo, destapando una antigua pregunta en el arte y en la vida: ¿Del vacío al lleno o del lleno al vacío?

Dicen que Miguel Ángel dibujaba hombres y mujeres desde el esqueleto, describiendo sus huesos, después sus músculos y tendones; luego sus órganos y finalmente su piel y sus ropas, dándoles forma; coherencia; e incluso espíritu, como advierte Balzac en “La obra maestra desconocida”. Este libro se mantuvo durante años en la cabecera de Picasso, a quien movió la fascinación por plasmar la multiplicidad de puntos de vista de las figuras aprehendida de los artistas africanos. A los grandes de nuestra literatura les ha impulsado el instinto de expresión a través de palabras rubricadas sobre papel. Todos, escritores; escultores; pintores, han domesticado su afanes creativos haciendo uso de alguna disciplina. Por irreverentes o transgresoras que sean en sus formas, las obras de los artistas —tanto las de ayer como las de hoy— están cifradas en alguna disciplina.

Repasando referentes más cercanos en el tiempo, a Francis Alÿs le desafió el tándem: “hacer algo no conduce a nada” y su contraria: “a veces no hacer nada conduce a algo”, dos preguntas que le llevaron a generar sendos proyectos llenos de poesía: “Paradox of praxis” (1997) y “When faith moves mountains” (2002).

A Jaume podría haberle motivado la pareja: “Salir de un sitio para ir a ninguna parte”, “salir de ningún sitio para ir a algún lugar”, tanto en “Talla II” 0.0, como en “Caixa”,  Discoteca I “Top manta” y “Fill sobre ciutat”. Salir de ningún sitio para ir a ninguna parte, en lo cual podríamos leer una audaz respuesta a la lógica capitalista de producción y consumo, que vive hoy en su máximo esperpento y, para algunos, con mucha esperanza, en el abismo de su decadencia. El revés al mundo hegemónico y a sus lógicas imperialistas, que nos envuelven y constriñen, sino estrangulan.

Pasando a una dimensión formal del trabajo es posible y fácil, ver “Talla II 0.0” como atentado contra toda técnica artesanal. Por el contrario, esta pieza supone una investigación en este territorio, pues no rechaza la disciplina, ni trata de renunciar a la artesanía, sino que, situándose en otra, se entrega a cabalgar entre las dos: balanceándose entre la técnica que requiere la escultura y la que precisa la grabación y la postproducción del video: no centrarse en un mismo medio o lenguaje que lo constriña —sino en varios—, a tal de no interrumpir la capacidad de expresión de que el verdadero artista es capaz, no es, sin embargo, algo nuevo. Responde ni más ni menos que al paso del tiempo, a los avances técnicos y teóricos que trae consigo.

De alguna manera, no aceptar los cambios en que nos toca vivir supone renunciar a nuestra época. Es sabio apreciar la Historia, conocer las circunstancias y los resultados de tiempos anteriores, pero también tenemos la labor de construirla. El estudio del pasado es necesario, pero no suficiente; es útil, pero no actúa por nosotros. Hoy los artistas quizá pinten, dibujen, esculpan y rubriquen menos, pero diseñan, gravan, post-producen y mecanografían más. No por ello, han renunciado a la técnica, a la disciplina, o a la artesanía, sino que han aceptado el cambio de parámetros que les ha venido dado. Y ésto que a ellos les hace propios de su tiempo, a nosotros, que lo presenciamos, nos enriquece. 

El trabajo de Jaume posee el poder de suscitar dudas; ese magnetismo que invita a pensar en quien lo mira. Puede que sea porque, como manifestación cultural, tome postura respecto a su momento —en el que todo sistema anterior parece haber entrado en crisis—, porque en cierto modo responda a sus circunstancias, pero sobre todo es por el origen.

Su obra surge de conflictos entre el sentir de pertenencia al lugar mientras no se está en él y la caducidad de la memoria mientras avanza el tiempo, habla del papel que en estos juegan la frontera y la transición; como recuerdo u olvido. Líneas, manchas y vacíos que Jaume re-dibuja, delimitando otros horizontes. Ello dota a su trabajo de carácter propio y auténtico, definiendo la unidad de su obra.

Los cambios en las formas en que los artistas se manifiestan no han alterado sus competencias: la verdadera labor del artista, que no se conjuga sólo a partir del nivel teórico, sino desde el práctico; desde la más primaria artesanía de la materia con que trabaje, ya sea ésta el lenguaje; la piedra; o las secuencias. Todo gran artista es primero un gran artesano. Un artesano frente a las eternas preguntas sin solución del ser humano, sobre las que no puede resolver, pero si pensar; trabajar; aportar otros puntos de vista.

Si pensamos brevemente en uno de los típicos miedos del artista: el del “papel en blanco”, nos damos cuenta de que sólo puede vencerse actuando. Es claro que hay que pensar, pero se ha de actuar. La cuestión de si “del vacío al lleno o del lleno al vacío” no es más que la repetición de una de las dudas que asalta desde siempre al ser humano, junto con otras acerca del destino de la humanidad; de su espiritualidad, o sobre la naturaleza de su existencia. Muchas de las obras antiguas que hoy merecen ser recordadas son producto de quienes, habiéndose planteado esos interrogantes, quisieron expresarse de algún modo que les trascendiese. Así, pensando periódicamente sobre ellas, las mantenemos dentro de nuestro campo de pensamiento. Seguiremos notando esos y otros miedos, porque continuaremos pensando sobre los mismos temas, transitandolos de modo incansable. Lo que cambiaran serán las formas de acercarse a ellos.

¿Qué sería de la Historia sin las visiones plurales y particulares que generan los artistas con su trabajo?