Pollença a Barcelona representa el sentiment que de manera involuntària cerca la llar en el nou espai de vivències. Els humans, com a animals de costums, busquem aquells paral·lelismes que ens apropen a la realitat que ens és més propera. Si un s’assenta a una nova terra busca semblances en la vegetació, la llum, l’orografia, l’arquitectura, l’harmonia dels passejos, els mercats, el tarannà de la gent..., en canvi aquí se’ns mostra en un estadi següent, en una translació gairebé ritual que permet fer tangible la nostra pàtria enyorada.

Quan els antics etruscos fundaven una nova ciutat, posteriorment ho feren els romans, el ritual cerimoniós prenia caires arquitecto-artístics en traçar un perímetre ritual que delimitava la planta de la nova ciutat. L’acte consistia en la consulta als déus, el traçat perimetral i el sacrifici ritual. Podem trobar en el subconscient de l’artista un bagatge cultural que retroba aquesta antiga tradició mediterrània?

Podem llegir aquesta obra, si més no en aquesta clau de vivència terrenal, per justificar la inversió d’un temps i uns esforços com els que comporta establir-se durant un llarg període de temps en un  nou món. En un primer moment s’assimila la ciutat i es comprova si s’escau als nostres interessos, desprès s’hi fa un desplaçament que queda immortalitzat i com una gesta, finalment queda gravat en el record col·lectiu mitjançant exposicions, mostres i trobades d’art.

Tots els ingredients per fer una relectura dels rituals socials i individuals, submergits o emmirallats, tant pel post-modernisme com per la cursa titànica del capitalisme contra les tradicions i els sentiments més mundans.