Antoni M. Planas i Sanjosé

Escriptor i periodista

    Les arts visuals i la tecnologia sempre han caminat agafades de la mà. La realització d'una imatge suposa una tecnologia de producció, una tècnica, la utilització d'una sèrie d'instruments i procediments, certes condicions d'eficàcia, posseir una habilitat i un saber. I això és així des de les primeres imatges pintades a les coves damunt les pedres fins arribar a l'era digital, passant per la fotografia, el cinema o el vídeo. Tanmateix, és evident que aquesta vinculació entre creació i tecnologia ha anat fluctuant al llarg de la història de l'art.

    Aquesta reflexió, tan antiga com el mateix art, però avui tan actual, em va venir al cap mentre tornava a Palma, mentre conduïa, després d'haver passat unes hores amb el pintor Jaume Orejuela al seu estudi de Pollença. Es tractava de veure l'obra i tenir una conversa per tal d'aprofundir una mica en el personatge i en l'obra que protagonitza aquesta mostra. La cavil·lació la va incitar la viva conversa que havia mantingut amb l'artista poc abans. Ell es va mostrar propietari d'un discurs que esdevé una glopada d'aire fresc, en el qual compareix un vocabulari actual, falaguer, dens però despullat de la complexitat filosòfica buida que sol acompanyar el discurs artístic. Fill de la revolució tecnològica, té assumit, sense complexos, tot el món que l'envolta, també el tecnològic. Per a ell, com per a tots els de la seva generació, la nova tecnologia no és vista com un problema ni com una amenaça, sinó com una manera de millorar la vida dels ciutadans, de fer el món més petit, d'aprofundir en la societat global en la qual ens toca viure. I tot això, Jaume Orejuela ho incorpora a la seva creació artística com una manera de reflexionar sobre la seva relació amb la tècnica. Ho fa sense adonar-se'n del tot, d'una manera natural, sense artificis. Els grecs utilitzaven una única paraula per denominar l'art i la tècnica: tekhné. Art i tècnica com a dominis de la creativitat humana, un terme a partir del qual pensar, qüestionar i reformular l'era que ens ha tocat viure, apel·lant a diferents tradicions, sabers i a la pròpia experiència. Aquesta paraula grega em serveix també per definir la tasca artística d'aquest jove, que fa les primeres passes en aquest difícil món, apassionant i passional, cruel i vibrant, dur i engrescador.

    No vull dir amb tot això que el seu sigui un art creat amb les noves tecnologies. Tot el contrari, més aviat els quadres, escultures i instal·lacions que ens presenta ens porten flaires d'allò més clàssic. No parlem tampoc d'imatges digitals, de vídeo-art ni d'art tecnològic. No. Estic parlant d'una subtilesa molt major en la relació entre art i tècnica, i és que dins tota l'obra d'art de Jaume Orejuela es palesa la influència de la tecnologia, dels nous mitjans de comunicació i de relació intrapersonal, de tot el que té al seu abast com a usuari d'un món modern i modernitzat. Però aquesta influència és vaporosa, tènue, delicada, no distorsiona en absolut el discurs ni se'n ressent l'essència de l'obra. Ans el contrari. L'acompanya, la guia, la fa entenedora i fàcil, la fa dúctil a la mirada de l'espectador... fins i tot l'humanitza.

    Jaume Orejuela se serveix de les noves tecnologies per a extreure'n un discurs, se n'amara bé, les utilitza amb delit, amb fruïció, i després ho trabuca en el seu món de creació, de manera tendra i exquisida, bevent a petits glops la informació que li reporten. Aquí rau el seu mèrit, aquí trobem una de les aportacions més importants de la seva obra: no li interessen les noves tecnologies per se, sinó la informació que contenen com a element de comunicació entre les persones.

    He escrit i ara me n'adono que, empès per l'impacte de l'obra, he començat la casa per la taulada. Tal vegada hauria d'haver començat per presentar l'artista, Jaume Orejuela, que exposa la seva obra a les Galeries Bennàssar de Pollença. Tal vegada hauria de fer el retrat de l'home, el meu retrat. I voler fer el retrat d’un home que es fa la vida en la primera vintena és intentar fer un dibuix lineal d’un ésser que ja té tots els membres en pau i entra en el desfici de la individualitat que vol ingressar en la guerra on es congria, grella, apareix l’home nou... I Jaume Orejuela és un home que pugna per entrar en aquesta batalla utilitzant el gens planer camí de l’art.

    Jaume Orejuela és un artista. Un home jove que ha pres la decisió de ser un creador; de ser, per mitjà de l’art, testimoni humà des d’una voluntat activa i activadora. Una ruta que tot just ha començat a traçar. És per això que la seva és una biografia encara curta. Neix a Pollença el 1981, localitat d’on surt per anar a estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Des de llavors ha viscut en aquella ciutat, gran massa magmàtica on treballa per reivindicar-se com individu, com artista, com a ésser creador. I amb aquest objectiu en els darrers anys ha viscut tancat en el seu estudi, treballant a tota hora, feina i més feina, una tasca solitària i massa sovint desagraïda, però que té una meta clar: el descobriment d’un món propi, personal, característic. Un món que pren forma d’obra d’art, un art a través del qual en Jaume Orejuela se sentirà part d’aquest univers, membre creador, com un taumaturg, com un déu.

    Jaume Orejuela és tot això. I també és la seva obra. Hem parlat ja de la tecnologia. Hi ha, emperò, un altre pilar sobre el qual es basteix la seva tasca: la informació. En la sensació de saturació informativa que pateix la societat d'avui té l'origen el títol que dóna nom a l'exposició: Information Overload, és a dir, sobrecàrrega d'informació. M'ho explicava el mateix artista, un matí humit al seu estudi pollencí, amb les peces de l'exposició a la vista, el cel clar i brillant, net, que queda després de la pluja, la brisa gelada i punyent. «Avui en dia -m'explicà- hi ha un excés d'informació que et dificulta la construcció d'un discurs propi, sòlid i coherent. Les noves tecnologies et saturen d'una informació que, a més, és presentada de manera caòtica. Això crea un problema a l'hora d'establir una identitat cultural. Com a artista, davant tanta informació intent reivindicar el que és local i donar-li un sentit universal. És l'única manera de servar la nostra identitat». És negativa aquesta sobrecàrrega d'informació? Difícil resposta. Segurament sí, però també s'hi poden trobar elements positius: la democratització del missatge, el lliure accés, el trencament dels monopolis de la informació, la facilitat per a convertir-te en emissor... Com tot, hi ha les dues cares: el yin i el yang oriental, la dualitat de tot el que existeix a l'univers. Les dues forces oposades que es troben a totes les coses.

    Hi ha una tercera bastida en la creació artística de Jaume Orejuela: el coneixement i la saviesa, representada en forma de lletres, de llibre: la biblioteca com a símbol. La informació dins el món cibernètic és caòtica, està descontrolada, ningú hi posa ordre i tothom pot esdevenir creador d'aquesta informació. És un torrent desbocat de dades, de xifres, de definicions i explicacions. Resultat: el caos. Davant d'aquest caos, Jaume Orejuela intenta, amb les seves obres, establir una harmonia, un equilibri. Ho fa amb un cert to d'ironia, fins i tot de crítica. I és la biblioteca l'element amb el qual l'artista vol expressar l'ordre dins el caos. Què és una biblioteca més que una informació classificada en funció d'uns paràmetres, d'uns continguts, fins i tot d'uns gustos? El Diccionari de la Llengua Catalana defineix una biblioteca com un «lloc que conté una col·lecció de llibres, publicacions periòdiques o altres documents, organitzats segons sistemes preestablerts i destinats a servir al públic». D'aquesta definició en neixen les obres de Jaume Orejuela, que construeix damunt dos conceptes: l'organització i la col·lecció. La seva és una biblioteca particular, formada per guies de museus, que contenen obres d'art. Un contingut, un ordre, dins un altre contingut, dins un altre ordre. Però també és una lectura personal, introspectiva, d'aquest equilibri. D'aquí brosta el concepte de col·lecció, perquè a una col·lecció hom la fa seguint uns criteris personals, uns gustos, unes preferències i uns odis, unes dèries... Al final, la biblioteca esdevé una col·lecció dels seus llibres, d'aquells volums que l'han construït a ell mateix com a ésser humà. L'ordre màxim.

    Acabo. Però no ho vull fer sense parlar de l'entorn de l'artista. De Pollença, el poble que l'ha vist néixer i créixer. Pollença és ben present en aquesta exposició, i no podia ser d'una altra manera. Hi és en el batec, en la transpiració de les obres, en l'esperit de tot el que Jaume Orejuela fa. Però també hi és en el tema. Des de la distància barcelonina l'artista ha reconstruït la Pollença del seu record De Memòria, 2010. Un planell de la vila aixecat des de la memòria. És la seva Pollença, aquella construïda des del record, com han pintat els paisatges els pintors que durant decennis han quedat amarats per les vistes agrestes i salvatges d'aquests darrers entreforcs de la Serra de Tramuntana que envolten el poble. En molts d'aquests quadres la seva Pollença hi és ben present. Ho hem dit abans, l'entorn, allò quotidià, allò local, per a parlar del temes universals. Així es construeix l'ART en majúscules. Aquesta és l'essència de l'art.